Tot em fa mal

Tot em fa mal, no puc amb la meva ànima… tinc fibromiàlgia?

Gairebé tothom ha sentit parlar d’aquesta malaltia, o coneix a algú que la pateix.

Però no és una malaltia com qualsevol altre. Planteja algunes controvèrsies, en l’àmbit dels pacients i famílies, així com en alguns sectors dels professionals mèdics. Fins i tot es posa en dubte la seva existència com a una entitat patològica, i això és així perquè els símptomes són poc concrets, es poden confondre amb altres malaltes i no hi ha cap alteració característica en els anàlisi ni en proves de imatge (Rx, TAC i RNM estàndard) que pugui justificar els símptomes, i per això poden arribar a ser qüestionats.

Però la fibromiàlgia (FM) és una malaltia reconeguda per la OMS des de 1992 i es caracteritza per uns criteris clínics definits.

Afecta el 2,5% de la població general, amb un clar predomini femení (21 dones / 1 home). Apareix en totes les societats, tant rurals com urbanes, en tots els continents. No és una malaltia que afecti només al estressat Primer Món.Tendeix a presentar-se amb més freqüència entre la 4a i 5a dècada de vida.

Són considerats com a factors afavoridors:

• Malalties reumàtiques (artritis reumatoide, polimialgia reumàtica… es considera que un 50% de les malalties autoimmunitàries desenvoluparàn FM).
• Infeccions (parvovirus, citomegalovirus)
• Estrès greu (produït per un trencament familiar, accident de tràfic, pèrdua d’ocupació, una agressió…)
• Factors genètics (altres casos de FM dins la família),es reconeix una predisposició genètica a la malaltia.

Aquests factors poden desencadenar la malaltia si ja existia una predisposició interna a patir-la , no és que siguin la causa.

La causa, fins ara, no es coneix. Les investigacions orienten a la possibilitat d’alteracions en els mecanismes de processament del dolor, a nivell del sistema nerviós central, en els centres cerebrals dolor.Es reconeix un llindar inferior de dolor, és a dir, que els estímuls que altres persones no els causen mal (estrènyer una mica un braç, per exemple), a persones amb fibromiàlgia sí els provoca dolor, i aquest és real.

COM ES MANIFESTA:

1- Dolor crònic generalitzat: afectació d’ambdós costats del cos i per sobre i per sota de la cintura, d’almenys 3 mesos de duració. Es produeix en el 100% dels casos d’FM.

Cal assenyalar que no tots els dolors crònics i generalitzats es deuen a la FM. Esconsidera que la FM n’es responsable aproximadament del 50% de tots els quadres de dolor crònic generalitzat.

Altres causes de dolor són artrosis mùltiple, síndrome d’ hiperlaxitud articular, malalties reumàtiques inflamatòries (Artritis reumatoide, Lupus sistèmic, polimalgia reumàtica, l’espondilitis anquilosant), l’hipotiroïdisme, trastorns neurològics (miastènia gravis, l’esclerosi múltiple),, i trastorns psiquiàtrics, que ténen característiques clíniques pròpies, i amb els que s’ha de fer el diagnòstic diferencial , és a dir, que han de ser descartats abans d’arribar a la diagnosi de la FM.

La característica de la clínica FM és el dolor provocat per aplicar pressió en punts específics del cos, així que si hi ha dolor en prémer en 11 dels 18 punts establerts, es considera diagnòstic de Fibromiàlgia. Es l’únic signe propi de la malaltia.

2- Fatiga: fatiga és molt comú . I també de manera específica, ho es el no recuperar-se després del descans. Es produeix en un 80% de l’FM.

3- Trastorns del son : dificultat per dormir, així com despertars freqüents i una capacitat limitada de repòs , un son no reparador. (75%).

4- Trastorns cognitius: alteracions de memòria, dificultat de concentració. Són més presents quant més temps d’evolució té la FM (45%).

5 – Trastorns afectius: poden aparèixer els símptomes clínics d’ansietat (sensació d’ofegament en algunes situacions, tremolor, taquicàrdia, etc) o de depressió (tristesa, incapacitat per gaudir de coses amb que abans es gaudia, etc). S’associen en el 45% dels casos. Contràriament al que es creu, no tots els afectats de FM ténen una depressió, encara que estat d’ànim està s afectat amb més freqüència que en altres malalties que presenten dolor crònic.

6- Mals de cap (50%)

7-  Símptome sinespecífics: dolor abdominal crònic, dolor pèlvic, vulvodinia (dolor de genitals externs), sequedat ocular, miccional…

COM ARRIBAR A LA DIAGNOSI DE FM?

1. Pels símptomes clínics.
2. Per descartar altres causes de dolor crònic generalitzat: s’ha de realitzar una anàlisi estàndard (hemograma, funció tiroïdal, marcadors funció i inflamació renals i de fetge, enzims muscular, ions).
3. Proves d’imatge: Rx, Tac, ressonància magnètica, s’ha de realitzar únicament si hi ha sospita d’una altra malaltia. En FM sempre són negatives, i allò és què pacient desesperat (“tot em fa mal i no puc trobar-me res”…)

El diagnòstic de FM es fa habitualment pel metge de família o reumatòleg.

El pacient ha de ser derivat a una unitat especialitzada de FM si hi ha dubtes diagnòstics, per assessorament terapèutic, o a petició del pacient. En general, el tractament es pot començar des d’atenció primària,amb assessorament d’especialistes de psiquiatria o especialistes de reumatologia segons la clínica predominant .

I COM ES TRACTA?

En la actualitat no hi ha encara cap tractament curatiu, però hi ha tractaments que poden millorar els símptomes i la qualitat de vida.

Tractament farmacològic: no hi ha cap medicament que tingui aprovada una indicació específica en el tractament de la FM. Tot i així, fa dècades que s’utilitzen.

Cal tenir sempre en compte la possibilitat d’efectes secundaris. És millor començar a dosis petites i augmentar gradualment amb control. Solen respondre a combinacions de fàrmacs en dosis moderades, sempre veient l’aparició d’efectes secundaris i retirant si hi ha proves de resposta.

TRACTAMENTS NO FARMACOLÒGICS :

TERÀPIA PSICOLÒGICA

Teràpia cognitiva-conductual: implica la col·laboració activa del pacient, amb activitats programades que el pacient ha de seguir. Generalment s’aplica en grup i consisteix en un 8-10 sessions amb una freqüència setmanal. Se centra en tècniques que ajuden a fer millor front a la malaltia, reduint l’impacte negatiu i millora la qualitat de vida. Psicoeducació en l’estrès, ansietat i baix estat d’ànim que acompanyen l’ajuda de malaltia per fer front a la vida quotidiana, evitant massa èmfasi en els efectes de la mateixa itreballant la prevenció de recaigudes.

Que la FM respoguin al tractament de tipus psicològic no vol dir que sigui una malaltia psiquiàtrica o emocional . El que se sap és que els factors emocionals alterats poden influir sobre el curs de la malaltia, així complementa la teràpia complementària farmacològica.

Altres teràpies s’utilitzen ocasionalment, amb resultats irregulars

• Biofeedback
• Hipnosi
• Acupuntura
• Reiki

En el cas que coexisteixin problemes psiquiàtrics associats (trastorns alimentaris, depressió major, addiccions…), cal referir-se a especialistes específics.

L’EXERCICI FÍSIC

Malgrat el dolor i la fatiga,l’ exercici físic suau, adaptat a les possibilitats de cada pacient , és inexcusable. L’absència prolongada d’exercici perpetua la intolerància al mateix ; i a través de la pràctica, augmenta la capacitat. A més,hi han proves de que l’exercici millora la qualitat del son, dolor, redueix la fatiga i millora l’humor. Però s’ ha de practicar amb perseverança per obtenir resultats. LA FREQÜÈNCIA MÍNIMA ÉS 3 VEGADES A LA SETMANA, SESSIONS DE 30 MINUTS. L’exercici ideal és aquell que no causa sobrecàrrega articular o dolor. És aconsellable caminar,anar en bicicleta, nedar o aquagym, així com ioga o tai chi o dansa. Aixi es pot gradualment augmentar el temps de pràctica.

ALTRES TERÀPIES (ALTERNATIVES)

Això inclou diversos tractaments que, donada la manca d’eficiència global dels pacients primers, al seu torn a ells. Van des de la teràpia d’ozó, teràpia magnètica, Reiki, etc..

Hi ha proves de rendiment.

QUIN PRONÒSTIC TÉ ?

En estudis prospectius, més de 10 anys de seguiment, 2/3 parts de la població afectada és capaç de mantenir la seva activitat de laboral i domèstica, fins i tot si els símptomes no han desaparegut totalment.

En definitiva, aquesta malaltia crònica, d’origen encara desconegut, amb una prevalença en la població general, que afecten la qualitat de vida, que no té cap tractament específic, però respon tan heterogeni a una combinació de medicaments, exercici i teràpia del comportament, és un gran repte per a la investigació mèdica. I en aquest sentit s’estan fent esforços per intentar entendre la seva patogènia,el que conduirà finalment a ser capaços d’oferir un tractament eficaç.