Nasara: els homes blancs

Cristina CasanovasFa un parell de mesos vaig tenir l’oportunitat de participar en una expedició quirúrgica al Txad. Es tractava de la 63ena     expedició d’aquest tipus que l’organització A.H.S. feia en aquest país centreafricà, en concret a la ciutat de Moundou (al sud del país). El nostre objectiu durant els 15 dies d’estada, va consistir en realitzar operacions de cirurgia ortopèdica i traumatologia, a més de passar consulta per preparar poperes expedicions (4  anuals).

EquipL’equip era molt divers, amb gent de França i d’Espanya. Estava format per dos cirurgians ortopèdics-traumatòlegs (Pedro Torrijos i Fandebnet Siniki), dos anestesistes vinguts de la Martinica (Alain Van Elstraete i Xavier Sauvagnac), dues  infermeres (Meritxell Martínez i Cristina Casanovas, qui us escriu), dues fisioterapeutes (Marta Solanas i Claire Sorin), el fundador de l’organització (Fernando Fonseca) i l’organitzadora (Fina Sensada); a part de tots els que anàvem ens va rebre un gran equip de persones del Txad implicades en el projecte. Entre nosaltres no havíem treballat mai junts ni tan sols ens coneixíem, a més de ser com una Torre de Babel (català, castellà, francès, anglès, àrab txadià, sara), és va generar un molt bon ambient de treball.

La nostra tasca va començar al minut dos d’arribar a la Missió de Notre Dame de la Paix, ja que amb un temps molt breu s’havia de posar en funcionament tot un bloc quirúrgic i iniciar el programa de quiròfan; Clar, que abans també s’havien de visitar els pacients!!! Els nostres dies van passar en llargues sessions de quiròfan, on vam poder compartir moments de felicitat i d’alegria, i d’altres de tristesa i impotència. També vam trobar algun moment per compartir una cervesa i veure la magnifica posta de sol al continent africà.

Les condicions del quiròfan no són ben bé les que tots coneixem, i part de les intervencions les vam haver de fer amb la llum frontal i sense aire condicionat (a 40 graus!! I amb alguns insectes que ens rondaven). Tot i alguns contratemps, vam operar a 96 persones, amb una edat mitjana de 24’54 anys. Les cirurgies que vam fer van ser des de seqüeles de fractures de ves a saber quan, seqüeles a nens i adolescents de poliomielitis, infeccions, diferents patologies del maluc i del peu, malformacions, desaxacions, amputacions i retirades de material. He de dir que estic molt contenta de com va anar i del resultat d’aquestes, però del que més de l’agraïment amb una simple mirada o una rialla per part dels pacients!

La organització consistia en que els pacients eren traslladats la nit abans a l’Hospital de Moundou (a 3 Km de la missió), el dia següent els operàvem i es quedaven una nit hospitalitzats en dues grans habitacions que compartien (pacients i gran part de la família). L’endemà al matí passàvem visita, i els pacients eren traslladats a la missió on restaven “hospitalitzats” en companyia de les seves famílies fins que es valorava que podien tornar a casa seva. Podeu imaginar­vos quin ambient hi havia a la missió els darrers dies, on s’allotjaven tots els pacients i les seves famílies! Res a veure amb la nostra idea d’hospitalització.

El cap de setmana no hi havia programació quirúrgica, així que el dissabte vam anar a Doba (a 90 Km i unes quantes hores de cotxe) a passar consulta a la Missió per a Disminuïts, gestionada per monges. Vam tenir l’oportunitat de visitar les instal·lacions del Centre Ocupacional, que per cert hem van semblar genials. Els pacients operats o que necessiten rehabilitació poden estar-hi durant dos anys, aprenen un ofici, a llegir i escriure, fabriquen pròtesis i altres ajudes per la mobilitat. Com podeu veure a la foto, també les vam provar en persona! I el diumenge, vam assistir a primera hora del matí a la missa a la presó de la ciutat; una imatge que no esborraré de la meva ment, tant per l’amuntegament dels presoners, les condicions i l’edat adolescent d’alguns reclusos. Una experiència molt poc recomanable. A la nostra tornada, vam passar visita a 78 pacients més, alguns veritables desastres.

Nens gosUna altra cosa que no oblidaré són els “nens gos”. Són infants que desprès de la fase aguda de la poliomielitis pateixen les conseqüències d’aquesta infecció, amb afectació de músculs i tendons. Per la qual cosa, no es poden mantenir de peu i han de caminar a quatre potes. I pensar que al món disposem d’una molt bona vacuna per prevenir aquesta malaltia i les seves conseqüències. Us deixo amb una foto de tres noies que vam operar, i que espero que a dia d’avui ja es puguin posar dretes.

Podria explicar­‐vos moltíssimes coses sobre la meva vivència personal i professional d’aquesta expedició, que valoro com a molt positiva, però no disposo de més espai. Així que us deixo algunes imatges i alguns enllaços per si en voleu saber més. El primer és del bloc que un dels companys va fer del nostre dia a dia:

http://unaaventuraenelchad.blogspot.com.es/2012/11/introduccion.html

i també us deixo les pàgines web de les ONG:

http://www.ahsorg.org/

http://www.handicapsante.org/

Aquest mes hi ha una altra expedició que viatja al Txad, i espero que ni hagin moltes més!

Anuncis

Quant a CAP Poblenou

Aquest és el blog de l'Equip d'Atenció Primària del CAP Poblenou de Barcelona
Aquesta entrada s'ha publicat en Medicina de Familia, Notícies, Pediatria i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s