“Mimar” els nadons

Image

“No agafis tant el nen, l’estàs malcriant”… Qui no ha sentit aquesta frase de familiars, amics o, fins i tot, d’un desconegut pel carrer?

Els pares, sobretot els que ho són per primera vegada, en arribar a la consulta, una de les primeres preguntes que fan és: Què hem de fer quan plora el nadó? La resposta sembla òbvia: “consolar-lo”.

El fet d’agafar el nadó dos segons després que comenci a plorar i atendre totes les seves necessitats no significa que l’estem malcriant, sinó tot el contrari, no agafar-lo pot ser perjudicial per al seu desenvolupament psicològic. El contacte físic és fonamental des del seu naixement, per això és molt important que els pares estiguin sempre disposats a aviciar-lo.

La idea és que els nadons no ploren per “molestar”, ploren perquè els passa alguna cosa (tenen gana, set, brut el bolquer, tenen fred o calor… o simplement volen estar a coll dels pares). Per al nadó el contacte és absolutament indispensable, ja que se sent més unit a les persones que responen a la seva crida. És la Teoria del vincle (J. Browlby, H. Harlow), que parla dels avantatges del contacte físic. El vincle És l’afecció que desenvolupa el nen amb els seus cuidadors, i que li proporciona la seguretat emocional necessària per al correcte creixement de la seva personalitat. Les àrees cerebrals responsables del comportament social, la regulació emocional i l’enfrontament a l’estrès es desenvolupen durant els tres primers anys de vida.

“El nadó, per al seu desenvolupament, no necessita ajudes pedagògiques o culturals, sinó que  el més apropiat simplement és agafar-lo a coll i disfrutar-lo.”

“Les primeres fonts de plaer són l’olfacte, el tacte i l’oïda. Sentir-se amorosament a coll del progenitor és l’estímul més important pel seu desenvolupament.”

                                                           Amor maternal de S. Gerhardt

Els acaronaments ajuden a regular el sistema nerviós del nadó, hi ha un augment de les connexions neuronals, per la qual cosa un gran nombre de experiències positives donen lloc a un major rendiment i habilitat. Per una altra banda, deixar plorar al nadó i no agafar-lo sistemàticament pot provocar que el nen sigui més depenent, menys capacitat per enfrontar-se davant de situacions d’estrès… en definitiva: nens insegurs.

En l’actualitat s’està donant més importància al contacte  pell amb pell, a portar els nadons a coll o en portanadons i a atendre el seu plor. Un alt percentatge de les persones que acudeixen al psicòleg han tingut cuidadors que no els han sabut o no els han pogut prestar l’atenció adequada quan eren nadons.

Però hem de ser realistes, no sempre se’l pot agafar quan comença a plorar, haurem d’anar al lavabo, contestar el telèfon, cuinar o, fins i tot, hi haurà moments que necessitarem  un “respir” abans de respondre la seva crida. No patiu, no passa res perquè el nadó esperi uns minuts fins que pogueu donar-li consol, però hem de tenir en compte que:

  • Els nadons sempre  ploren per alguna raó, necessiten ser atesos al més aviat possible, els hem d’agafar sempre que puguem.
  • Estar-hi a prop els ajuda a crear seguretat i independència, i capacitat per poder explorar, més endavant, el seu ambient.
  • Els massatges, pell amb pell, ajuden el seu desenvolupament.

Anuncis

Quant a CAP Poblenou

Aquest és el blog de l'Equip d'Atenció Primària del CAP Poblenou de Barcelona
Aquesta entrada s'ha publicat en Pediatria i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a “Mimar” els nadons

  1. Veronica ha dit:

    Aviat serem pares i temes com aquets poden preocupar-te, més que res, tal com ho dieu a l’article, pels comentaris que poden fer els demés. Tenim molt clar que volem disfrutar i cuidar de la nostra filla i si plora, segur que estarem pendents al primer plor que faci. Crec que és molt normal voler agafar al teu fill, encara que sigui per gust de donar-li un petó o una abraçada, no només perque plori. Així que podem estar tranquils de que ho farem bé.
    Gràcies!

  2. Clara ha dit:

    Felicitats pel blog! Ja us tinc a “Favoritos” 😉

  3. eva ha dit:

    Ja és hora que s’opini públicament d’una altra manera…els comentaris negatius de: deixa’l que plori una mica…ja en sap ja aquest nen tant petit!…no deixis que et manipuli tant petit…començen a cansar, el nostre fill dorm amb nosaltres amb 10 mesos i si estarà fins que tots ho decidim, està la major part del dia als meus braços i és molt petonejat i acaronat…i a qui no li agradi o li faci ràbia que no miri! No hi ha res més mal educat que aquests comentaris que la gent fa sense que sels hi hagi demanat opinió…jo no em fico amb la criança que tenen o han tingut amb els seus fills…i segur que n’hi hauria per parlar…oi que no s’ens acut opinar o despreciar les maneres de tractar als marits/parelles..us imagineu?: no li facis tants petons..aquest home s’acostumarà a dormir amb tu al llit…no li somriguis tant..oi que fa gràcia? doncs parlar/criticar de com criem els fills de manera dèspota és de molta mala educació, jo ja els hi dic educadament cada vegada que em toquen la moral….”a nosaltres, els PARES, ens agrada així!”.

    • cappoblenouics ha dit:

      Bon dia Eva,

      estem encantats de que us hagi agradat tant aquesta primera entrada del nostre bloc. Vàrem pensar que aquest tema era prou interessant i generava suficient debat com per començar el bloc. Tots estem d’acord amb la criança dels nadons de la forma més natural, agafar i acaronar els nostres fills és un instint que no hem de reprimir, igual que ser capaços de no fer-los ni fer-nos dependents uns dels altres quan és hora de “volar”.
      Durant el creixement dels nens hi han diferents etapes, cadascuna amb les seves característiques, que en properes entrades anirem comentant.

  4. Raquel ha dit:

    Sembla mentida que una cosa tan òbvia encara calgui dir-la perquè hi ha gent que ho qüestiona (com a mi m’han fet amb la meva filla, a la que no he deixat plorar, he portat en portanadons i he donat el pit fins als dos anys). Així que… gràcies per dir-la!

  5. cappoblenouics ha dit:

    Gràcies per l’acceptació que ha tingut el bloc!, estem encantats de la quantitat de comentaris positius que ens esteu fent, esperem que les properes entrades també us agradin tant o més que aquesta. Gràcies de nou.

  6. Marie ha dit:

    Felicitats desde Francia, molt be la web!!

  7. Agnes ha dit:

    Estic molt contenta que hagueu engegat el blog amb aquest tema…a mi em va ajudar molt saber que seguir el meu instint i no deixar plorar la claudia no la perjudicava i ara estic molt segura q el consell va ser el mes generos q he rebut, pq m’ha permes disfrutar la crianca a fons…

  8. Alfonso ha dit:

    Me gustaría que el señor Estivill leyera esta entrada… Por fin se cuentan las cosas como tienen que ser sin aferrarse a tópicazos manidos.

  9. MAERCE FORA ha dit:

    Enhorabona pel bloc. Molt interessant l’article. Endavant amb la sanitat 2.0

  10. Laia ha dit:

    M’agrada molt com heu tractat aquest tema. Jo opino igual, si ploren no és per vici sino perquè els passa alguna cosa. Així estem educant a la nostra petita (que avui fa set mesos) i crec que no ens equivoquem. I fora teories, com ens deia la nostra llevadora “sentit comú”! Moltes felicitats pel bloc!

  11. Hortensia ha dit:

    BRAVO!!!
    Bravo i bravo! Trobar aquest blog m’ha sorprés. Per un costat, per la seva existència en sí. Em sembla una eina molt útil i adient. Soc pediatra a un CAP a Barcelona, i no se m’havia passat pel cap fer un blog “corporatiu”. BOna idea!!
    Però la més grata sorpresa ha estat el que he llegit. És allò que no em canso de repetir a les families, especialment en les primeres revisions del nen sà. S’ha d’agafar els nadons, mimar-los, carregar-los en un porta-nadons ( adequat, que no tots valen!), tocar-los, parlar amb ells, cantar-los, consolar-los, en fi, estimarlos. I de més grandets, respectar-los. Deixar-los decidir, opinar, escollir. Donar-los llibertat i autonomia. No fer amb ells el que no voldriem per nosaltres. Sembla obvi, però no és així. Sovint soc testimoni a la consulta de la falta de repecte del pares cap els seus fills, en forma de crits, amenaces, ridiculitzacions. El respecte i l’autoritat (m’agrada més parlar de respecte que d’autoritat) no es poden imposar i menys a crits. El respecte i “l’autoritat” es guanyen, amb l’exemple primer que tot. Si no volem que cridin, no els hem de cridar. Si volem que siguin respectuosos amb els altres , ho hem de ser nosaltres amb ells. Serveix més el que ells veuen que fem que tot allò que els hi diem!! El respecte i l'”autoritat” es guanyen també amb empatia i comprensió. I amb firmesa, també.
    M’agradat llegir-vos perque m’he sentit molt acompanyada. De vegades sento que la meva companya infermera i jo ( que entenem la pediatria i la criança d’una manera molt similar) som una mica bitxos raros dins el nostre entorn.
    ¡¡¡Pero no estamos solas!!!
    Deixo un link d’un blog d’una escola de infantil aquí a Barcelona, molt interessant (recomano l’entrada “la millor manera de deixar de ser mestre”).

    http://cafepedagogic.wordpress.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s